MARÇÀ :
Bé del
llatí
Martianum, nom derivat
de Martius; o de l'arab
Mari-zàn "els aiguamolls" la
llegenda explica que antigament el poble era en un indret
insalubre, malsà, cirsunstància que dóna origen al topònim
INTRODUCCIÓ
RAFEL QUEIXALÓS i FUCHO:
Fou
un marçalenc aficionat a la història i a la literatura. A la
seva darrera obra
"Marçà , reculls de la seva història"
,
. Queixalós explica molts dels
trets que han marcat el tarannà propi del poble. l'Autor ha
dedicat part de la seva vida a fer aquest recull, hi ha un
treball d'investigació fet al llarg del anys i amb una
dedicació com només pot fer una persona que estimi la causa per la
qual treballa. I aquest és en RAFEL QUEIXALÓS I FUCHO, un home
enamorat de Marçà, la vila que l`ha vist nèixer i on ell ha passat
la seva vida.
M'agradaria que aquesta pàgina Web fóra un xicotet
homenage al Sr. RAFEL QUEIXALÓS, ja que part de les dades d'aquesta
Web estan presos del seu llibre. La meva
aportació només ha sigut la seva transcripció al medi electrònic.
"Els anys fan
història i la història crea les tradicions.
SALVADOR VILASECA::
La
recerca i els estudis de l'historiador i arqueòleg Salvador Vilaseca
van obrir la porta al coneixement de la nostra història més antiga.
Tenim datades troballes des del Paleolític Inferior. S'han
descobert restes en jaciments de superfície i també en coves i
balmes: les coves del Xollat, al bell mig de les Burgueres,
el Cau del Molí Paperer, la Mil.loquera i Cal Montagut. El
material més abundós és la indústria lítica i la ceràmica,
principalment la d'origen romà que ens fa creure en l'existència
d'una vil.la romana. Al cim de la Miloquera hi ha restes d'un
castell que ens recorda la dominació sarraïna, probablement de
mitjans del segle IX. Malgrat que els sarraïns arribaren cap al 714,
l'assentament fou dificultós per l'orografia del Priorat. També s´hi
troben restes d´una església de forma absidal que la situen a finals
del romànic, segle XIII. La parròquia de Marçà ja és anomenada a la
butlla del Papa Anastasi IV al 1154.
L´any
1153 el castell de Marçà surt esmentat per primera vegada per Ramon
Berenguer IV. L'any 1174 el rei Alfons I infeudà el castell a
Guillem de Castellvell. El 1241 la senyoria recaigué a Alamanda,
casada amb Guillem d'Entença, i passà al domini de la baronia
d´Entença. L'any 1324 Jaume II dóna el castell de Marçà al seu fill
Ramon Berenguer i entra a formar part del Comtat de Prades. A partir
d'aquí, segueix les vicissituds del Comtat. L´any 1611, els
frares servites fundaren el convent de Sant Marçal a les afores del
poble. L'edifici fou abandonat durant les guerres de Successió, del
Francès i el Trienni Liberal i, definitivament el 1835, fou
incendiat i saquejat. Avui en dia és un edifici ruïnós, del qual
sols es pot esmenar un fragment ornamental a la façana. Al segle
XV alguns habitants de Marçà van baixar a viure cap al peu del turó.
Els marçalencs utilitzaren les pedres del poble vell per construir
el nou. Finalment el poble s'ubica on és actualment durant el segle
XVIII. A finals del segle XVIII va iniciar-se un creixement
demogràfic, malgrat això, el poble tenia dificultats per pagar les
contribucions.
El
guerriller Carrasclet, que visqué durant un temps a Marçà junt amb
la seva esposa, que n´era filla, inicià la seva campanya bèl.lica
contra les forces del rei Felip V. A finals del segle XIX la
plaga de la fil.loxera va fer estralls a la comarca. Marçà,
però, no en va sortir tant mal parat, ja que l'arribada del
ferrocarril, l'any 1891, va esmorteir la crisi i es convertir durant
molts anys en porta d´entrada i sortida de bona part dels productes
agraris del Priorat.
Fuente documental: ARCHIVO HISTÓRICO NACIONAL "Colección
sello en tinta" AÑO 1876
Pueblo de Marsá Partido de Falset Provincia de Tarragona
Descripción: Forma de una mano irregular y
una Á con su acento, que sin embargo de no existir antecedentes se presume sea
derivativo de Malsá, que en su antiguo tenía por nombre este pueblo
Origen y circunstancias: A mediados del
siglo pasado situado en este pueblo a la cumbre de la Montaña que se
conoce por Marsá de Dalt a unos quinientos metros a Mediodia,
tuvieron que abandonarla sus habitantes por las enfermedades
contagiosas que se desarrollaron, trasladándose al punto en
que hoy está, cuyo sello usó en todos sus documentos la
municipalidad hasta en año 1856 en que se acordó su reforma
Pueblo de Marsá Partido de Falset Provincia de Tarragona
Descripción: Una mano en su forma regular símbolo de Marsá
Origen y circunstancias: Las debe en el
año 1856 que por acuerdo de esta Municipalidad se cambió el sello antiguo por este por la irregularidad forma que aquel tenia
Escut de MARÇÁ
Escut caironat: d'or, una mà d'atzur; el cap de sable. Per
timbre, una corona mural de poble
L’any 1876
l’ajuntament ja emprava un segell i un escut amb una mà. Aquesta mà en el transcurs del temps ha variat de posicions, de
vegades era la mà dreta i d’altres l’esquerra; que ha quedat
definitivament amb la ma dreta com a senyal d’acolliment i bona
voluntat.
El nom de la
població segons Joan Coromines ve del nom llatí “Martius”. Com que a la comarca i també a la resta del país, la mà forma
part de l’escut, es posa per camper les “armes” dels Entença, el
fons d’or amb el cap negre; baronia de la qual, Marçà en formava
part.
bib.: " Historia dels Escuts
Catalans" de Joan Nolla i Benages
Escut del PRIORAT
Escut del Priorat:
Escut caironat: d'argent, una branca
d'olivera de sinople fruitada de sable, sobremuntada d'una creu
grega patent de sable i acostada de dos raïms de porpra
pampolats de sinople; la bordura componada d'or i de gules. Per
timbre, una corona de comarca.
La Recerca i els estudis de l'historiador i arqueòleg
Salvador
Vilaseca van obrir la porta al coneixement de la nostra història
més antiga. Tenim datades troballes des del Paleolític Inferior. Durant els anys 1909 al 1928 el terme de Marçà va ésser recorregut
pel doctor Salvador Vilaseca, el qual va fer les següents
troballes, a la pertença
"Coll Roig" trobà puntes de sageta, destrals de basalt, una
destraleta votiva, percussors i d'altres objectes. S'han
descobert restes en jaciments de superfície i també en coves i
balmes: les coves del Xollat, al bell mig de les Burgueres,
el Cau del Molí Paperer, la Miloquera i Cal Montagut. A la
Miloquera és on varen fer les troballes més importants, tant als
plans superiors com per les faldes es trobaren quantitat de fulles,
puntes, gratadors, percussors, esfèrics i destrals de basalt. A
la partença de Mas Gran s`hi trobà una quantitat de fragments de
terrissa de diversos vasos fets a mà. També es descobriren
sepultures de lloses amb restes humanes.
A la Miloquera, la
ceràmica prehistòrica que s'hi troba, correspon a vasos fets a mà
amb ornamentació de mugrons i cordons en relleu, llisos o amb
impressions digitals a la superfície.
El
Íbers es suposa que feren estada a la petita muntanya de
nom Serreta. Ha estat impossible saber quan el Íbers
s'instal.laren i construïren el petit poblat al peu de la
Miloquera. Dalt de la Serreta, mirant al riu, hi ha un
forn que es suposa que utilitzaven per fer calç i, a prop, hi ha
una grossa pedra mig escairada on es veu rebaix a cops de punxó;
es creu que intentaren fer una pica per posar-hi aigua.
Durant el període històric de la cultura ibèrica (segles
VI a I a. de C.) l'actual Catalunya estava integrada per diferents
pobles ibèrics que compartien uns trets culturals comuns en els àmbits
de la llengua, la religió, l'economia i la jerarquització social, però
alhora es diferenciaven territorialment per unes fronteres poc definides
i règims polítics sobirans. Aquest estats incipients, originats durant
la primera edat del ferro, sorgiren de l'evolució interna de cada ètnia.
Entenent com a ètnia el resultat d'un procés històric que conforma una
identitat pròpia reconeguda pels seus mateixos components, i que parteix
d'uns orígens, sentiments i destí comú. L'arqueòleg Almagro-Gorbea va
definir el concepte d'ètnia com "un ferm agregat de gent, històricament
establerts en un determinat territori, que posseeixen en comú unes
particularitats relativament estable de llengua i cultura, i que al
mateix temps reconeixen la seva unitat i diferència respecte a altres
formacions similars (auto-consciència), expresant-ho mitjançant un nom
que es donen ells mateixos (etnònim).
.El territori que dominaren les tribus ibèriques era molt extens;
el desenvolupament del món ibèric català durà fins a finals del segle III en
que els romans amb la difusió de la seva política, provocaren la rapida
degradació d'aquella cultura.
Quan
els romans varen començar a controlar la vida deIs íbers, aquests
portaven uns 400 anys d'existencia.
EIs romans que s'establiren per la comarca ho
feren amb el propòsit d'introduir pacíficament el desenvolupament de la
civilització llatina.
En un terreny adjacent al poble actual, a una
distància d'uns 200 metres segons les troballes que s'hi han fet,
és palès que fou habitat per romans i es suposa que possiblement podien
ésser patricis (membres d'una classe social privilegiada de l'antiguitat
romana que, originariament, podia haver estat una de les famílies de la
Roma primitiva que formaven agrupacions de famílies).
Un dels treballs que executaven amb gran
perfecció era l'elaboració de terrisses. A una distància d 'uns 200
metres de l'habitacle on se suposa que residien, possiblement, varen
ésser ells els que construïren un forn per a coure les peces
elaborades, prop d'un cabalós brollador d'aigua.
A dalt del poble, al peu de la Miloquera,
durant la dominació romana, s'hi construí una església i prop seu, a la
part alta del terreny amb vista al riu, s'hi destina una parcel.la
per a cementiri.
L'església va ésser una de les més primitives i
va pertànyer al bisbat de Tortosa. EIs romans varen donar a conéixer
l'oliver i el cep i els habitants del poble els varen plantar als llocs
on feien els conreus.
També van establir la llei deIs impostos i el
que no podia pagar amb moneda, pagava amb vianda.
El nom de MARÇÀ
deriva del llatí "Martius" d'on surt "martianus" i
Marçà
Els sarraïns, que professaven la religió
mahometana, van avançar per les terres de Tarragona, penetrant vers
l'interior de les serralades; Marçà va ésser conquerit pels
sarraïns, aproximadament, entre els anys 713-718. Una vegada instal.lats sobre la
Miloquera, construïren un
castell, possiblement per a defensar-se dels atacs de forces diverses.
Com que el poble estava emplaçat en un lloc mancat d'aigua, al seu
mateix peu, junt al camí veïnal que donava pas per a entrar i sortir els
habitants, els sarraïns hi construïren una bassa on es recollia aigua de
les pluges i d'un aiguamoll que brollava d'entre les pedres.
bassa
del Castell
La bassa era de poca cabuda i tan sols
pertanyia al castell; li van donar el nom de Bassa del castell. Els sarraïns que residien dalt del castell baixaven a proveir d'aigua
passant per un camí ple de giravolts, anomenat Camí de les
Girigonse..\', avui ha desaparegut, cobert de malesa.
També construïren un petit castell o fortí,
sobre de les anomenades caves del Piqué, conegut pel nom de castellet
dels moros.., els seus ocupants gaudien de l'aigua que brollava de
les fonts del lloc conegut per estret de Catà; l'aigua era
recollida en basses per a regar i fer hortalissa.
Podria ésser que el nom de "Catà" fos
el d'algun capdancer moro, cosa que solien fer en donar noms a poblats o
llocs on habitaven.
L' estret de Catà és un petit torrent
enmig de dues vessants, lloc molt agradable, visitat pels amants de la
natura, des d'on es pot contemplar una grandiosa i bonica vista
panoràmica.
Hom creu que els dos castells es comunicaven
per mitjà de senyals amb reflexos o bé amb fogueres.
Cal ressenyar que una vegada instal.lats, els
sarraïns es dedicaren a emmurallar el poblat, amb un petita muralla que,
segurament, es va fer amb la col.laboració dels habitants del poblat.
A la part est i oest del poble, o siga a les
dues entrades i sortides, hi construïren un petit fortí rodó amb cabuda
tan sols per una persona; se suposa que era per a vigilar, com a lloc de
centinela. Junt al fortí hi construïren una arcada d'obra amb una grossa
porta que, segurament, era per a tancar el pas a tota persona sospitosa.
D'un d'aquests fortins encara en queden restes.
Castell de Miravet
El nombre de moros era molt reduït i, els pocs
que hi havien, es dedicaren a l'agricultura i a la ramaderia. El poble
va viure amb seguretat, convivint pacíficament, i la religió catòlica
era respectada.
És evident que durant la seva estada imposaren
l'obligació de pagar impostos, amb una llei per la qual quedava exempt
de pagament tot aquell ciutadà que es fes mahometà
Els sarraïs varen demostrar ser enginyosos amb
els seus treballs. La caserna general dels moros que ocupaven els
castells o residien als pobles era el castell de Miravet, regit pel Walí
És interessant fer un petit relat de com va
ésser conquerit pels cristians el poble de Marçà i el nom dels
nobles als quals va estar sotmès.
L'any 1137 na Petronella d'Aragó, filla de
Ramir II, emmaridà amb Ramon Berenguer IV, comte-rei de Catalunya, al qual
Rarnir II va confiar la direcció del regne, unint-se, definitivament,
així Aragó i Catalunya.
EIs catalans de l'exèrcit de Ramon Berenguer
IV, amb els seus comandants, seguiren el camí de lliurar el castell de
Flix. Aleshores, Móra d'Ebre també havia caigut en poder dels cristians
i d'altres territoris, com també Marçà i el seu castell.
Els darrers baluards mahometans foren Miravet
i Siurana. El setge de Siurana es va iniciar el 22 d'Abril del 1153. El
mateix any consta que el poble de Marçà va ser conquerit per Ramon
Berenguer IV, com també els pobles de Garcia, el Masroig, Falset i
Tivissa, que foren donats a Albert de Castellvell. El dia 24
d'Agost del mateix any va fer en escriptura la donació de dos jornals de
terreny al castell de Marçà
L'any 1163, Guillem de Castellvell,
nebot d'Albert, va fer donació dels pobles esmentats al rei Alfons I.
Castell de Falset
EIs moros de Prades i Siurana acabdillats pel
moro Antenza, van envair el camp de Tarragona. Alfons I, en
sotmetre'l, l'obligà a convertir-se al cristianisme;
l'anomenà Baró d'Entença i li dona els pobles de Marçà, Garcia,
Falset, el Masroig, Tivissa i Móra d'Ebre.
Any 1174. El
rei Alfons I concedí a Guillem de Castellvell (que es trobava a
Perpinyà) els castells de Tivissa, Móra d'Ebre, Marçà
i Garcia.
"
..ipsum
meum castrum de Teviça et ipsum castrum de Móra, ipsum castrum de Garcia
cum ipso castrum de Marzano..."
Any
1229. Alamanda de Subirats succeí al seu fill Ferrer de
Sant Martí en la baronia de Castellvell i donà a la seva filla
Blanca, previ homenatge de fidelitat, el castell de Marçà
Any 1240. La mateixa Alamanda va vendre a la seva filla
tots els drets sobre el castell de Marçà i el de Falset, a canvi
dels 800 morabatins que li devia, reservant-sént però
l'us de fruit.
Any
1241. La neta d'Alamanda de Subirats es va casar amb
Guillem d'Entença i heretà els castells de Móra d'Ebre, Garcia,
Tivissa, Ulldemolins, Siurana, Falset, Marçà, Cabacés, Pratdip,
Colldejou i el Masroig.
Abans del traspàs de la senyoria, Pere el Gran
havia ordenat al seu veguer que exercís la jurisdicció sobre el
lloc de Marçà i l'any 1279 el rector
pagava vint sous jaquesos i vint-i-set el 1208.
Any 1292. Roger de Llúria, almirall de Pere
II, emmaridà
amb Saurina, filla de Berenguer d'Entença i Gualbes, senyors de Móra
d'Ebre.
Any 1313. El dia
3 de Desembre Guillem d'Entença, a canvi d'uns deutes, va fer donació de
la baronia d'Entença al rei Jaume II de Catalunya i
Aragó; el rei lliurà aquestes donacions al seu fill Ramon Berenguer i
creà el comtat de Prades; Berenguer el va permutar pel d'Empúries
amb el seu germà Pere. A la nova senyoria se li atribuí la
comarca del Priorat, així s'extingia la línia marquesal de Siurana que
va iniciar Albert de Castellvell.
Aquesta situació feudatària es prolongà
fins que, el segle XIII, les terrres i els nuclis habitats de la comarca
són adjudicats a la baronia d'Entença (testmoni d'aliances amb els
comtes de Barcelona i Aragó) encara que més endavant tornaren a
pertanyer al domini de la corona amb les classiques situacions
alternatives a l'Edat Mitjana, quan pobles, muntanyes i homes formaven
un sol inventari patrimonial.
Any
1323. El comte de Prades era senyor d'Altafulla, Falset,
Móra d'Ebre, Marcà i Pratdip, de l'antiga baronia d'Entença que Guillem
havia cedit al rei.
Scala Dei
Any 1409.
Margarida, filla del comte de Prades i de
Joana de Cabrera: enmaridà amb Martí l'Humà el dia 17 de Setembre. L'any
següent moria el rei: ella es va fer monja al convent de Valldoncella de
Barcelona i després passà al convent del Bon Repos d'Scala-Dei, d'on va
ser abadessa. Morí l'any 1430 i fou enterrada a Santes Creus.
Any 1421. La comtessa Joana de Prades es
casà amb Ramon Folch de Cardona i el comtat de Prades enllaçà amb
el de Cardona.
Anastassi IV confirma els béns de
l'Església de Tarragona, efectius des de San Joan de Letran el dia 25 de
Març del 1154; eren ja un bon nombre d'esglésiesprimitives fundades al país, entre d'altres hi
havia la de Guimerà, Forés, Riudoms, Les Borges, Cambrils, Marçà,
Pratdip i Colldejou
Del conjunt de l'antic castell de Marçà no en resta
actualment més que alguns assolaments i un tros de
mur, bastit de maçoneria. S'han identificat algunes
restes al cim del
turó de la Miloquera. Un seguit d'estructures
arquitectòniques fan pensar en dues construccions
principals: un edifici allargat situat al costat
nord i un altre recinte més ampli que s'estén al
voltant del primer pel costat sud, el menys protegit
per l'orografia.
En un dels angles del recinte, el mur presenta una
alçada de fins a cinc metres i està format per
pedres no gaire treballades d'entre 15 i 20 cm de
llarg, lligades amb morter de calç. De l'edifici
central en queden poques restes.
Sembla que hauria mesurat 12 m de llarg i 4 m
d'ample, però només es conserven les façanes est i
oest, amb dues fileres de carreus irregulars també
lligats amb calç. A uns 7 m de distància d'aquests
dos edificis s'hi pot observar dos murs que formen
angle, i alguns forats circulars fets a la roca
(forats de pal). S'hi han localitzat diversos
fragments de ceràmica, a torn i sense decoració i
que ell atribuïa a període romà i fins i tot algun
fragment a època ibèrica, fins i tot s'hi localitza
tègula. Les estructures, doncs, podrien datar-se
d'època romana. Al costat d'un mur s'hi pot observar
una cala irregular d'un per un metres per un metre
de fondària. En alguns dels casos es conserva fins a
1,5 i 2 m d'alçada de murs i en altres tan sols una
filada
Any 1174. El
rei Alfons I concedí a Guillem de Castellvell (que es trobava a
Perpinyà) els castells de Tivissa, Móra d'Ebre, Marçà
i Garcia.
"
..ipsum
meum castrum de Teviça et ipsum castrum de Móra, ipsum castrum de Garcia
cum ipso castrum de Marzano..."
BARONIA D’ENTENÇA
Els seus
orígens es remunten al 1153 quan el Comte de Barcelona, Ramon Berenguer
IV, va conquerir els darrers reductes musulmans de la Ribera
d'Ebre i el Priorat. Els nous territoris ocupats es va integrar a
la Corona Catalana distribuint-se en jurisdiccions senyorials
cedides als nobles i a les ordes militars que havien col·laborat
en la seva conquesta.
Des de l'any 1174 fins al 1837 Móra d'Ebre i el seu castell, van
formar part del territori senyorial conegut amb el nom de baronia d'Entença i
del qual també hi van formar part, entre altres, els actuals municipis de
Falset, Tivissa, Masroig, Marçà, Garcia,
Móra la Nova, Pratdip, Guiamets i Vandellòs. Els diferents senyors de la baronia
(els Castellvell, els Subirats-Sant Martí, els Entença, els Prades, els Cardona
i els Medinaceli) va tenir la jurisdicció civil, criminal, fiscal i
política d'aquest territori fins la desamortització de Mendizabal, per la qual
van quedar abolits els senyorius i els hereus.
L'any 1174 a Perpinyà, Guillem de Castellvell va rebre del rei
Alfons I, fill de Ramon Berenguer IV, el territori originari de la futura
baronia: els castells de Móra, Tivissa (Teuiza), Garcia (Carceia) i
Marçà (Marzano) amb totes les seves
propietats. Guillem de Castellvell va tenir tres fills, Albert, Guillerma i
Alamanda. Albert va restar solter i tampoc va tornar de la quarta creuada
contra els turcs, així que les propietats de Guillem es van repartir entre
les dues filles, per Guillerma les que el seu pare tenia al Penedès i per
Alamanda les de l'Ebre. Amb el casament d'Alamanda i Ferrer de Subirats-Sant
Martí es perd el llinatge Castellvell i a través del matrimoni de la besnéta de
Guillem de Castellvell, Alamanda la jove, l'any 1242, amb Guillem
d'Entença "nobilíssim cavaller", nebot de la reina Maria d'Aragó i cosí de Jaume
I el Conqueridor, el castell de Móra i la resta de propietats passen a possessió
de la família Entença.
Amb menys de quinze anys Berenguer d'Entença va heretar la
baronia, com a conseqüència de la mort dels seus pares. Posteriorment es casa
amb Galbors i fou pare de dotze fills, amb dos dels quals, Guillem i
Berenguer, protagonitzà durs enfrontaments amb els seus veïns els Templers i els
Montcada de Miravet i Ascó. Aquests episodis bèl·lics són coneguts com la guerra
comarcal entre els Templers i els Entença. Entre les escaramusses destaca el
setge de vuit dies que va patir el castell de Móra, defensat pel Galbors en
absència del seu espòs, i l'atac a Miravet per part dels almogàvers que
comandava el fill de Galbor, Berenguer d'Entença, cunyat de Roger de Llúria i
company de batalles de Roger de Flor.
Guillem d'Entença va ser l'hereu de les propietats que el seu
pare tenia a Catalunya i es casà amb Berenguela de Montcada, posant fi a les
desavinences d’ambdues famílies. El matrimoni no va tenir fills i les
propietats de la baronia van passar al rei Jaume II. L’any 1324 els dominis de
la Baronia d’Entença s’incorporen al Comtat de Prades que Jaume II crea pel seu
fill l’infant Ramon Berenguer.
A partir d’aquesta data, malgrat els canvis de titularitat,
la baronia s’anomenarà d’Entença i així consta a l’arxiu Ducal de
Medinaceli, conservant-se la seva documentació separada de la de Prades.
El següent propietari de la baronia fou l’infant Pere, Comte de les Muntanyes de
Prades i Ribagorça, XI Senyor de la Baronia d’Entença. Aquest accedí a la seva
propietat l’any 1342 a través d’una permuta amb el seu germà, l’infant Ramon
Berenguer. L’any 1358 l’infant Pere va cedir la baronia i el comtat al seu
segon fill, Joan.
El primogènit del tercer Comte de Prades va morir abans que el
seu pare i la baronia fou heretada el 1414 per la seva filla Joana de
Prades que es va casar amb Joan Folc de Cardona i entroncà, d’aquest manera, la
Baronia d’Entença amb el llinatge dels Cardona. D’aquest matrimoni va nàixer
Joan Ramon Folc de Cardona, V comte de Prades i XII senyor de la baronia
d’Entença. A partir de la segona meitat del segle XVII el matrimoni
de Catalina Antònia d’Aragó Folc de Cardona XII comtessa de Prades i XIX
senyora de la baronia d’Entença, amb Juan Francisco de la Cerda Enríquez de la
Ribera, faria que la baronia passes a propietat de la castellana casa dels
Medinaceli a través del primogènit d’aquest matrimoni, Luís Francisco de la
Cerda i Aragó que morí sense descendència el 1711. Els següents
propietaris de la baronia foren els Fernández de Córdoba i la mantingueren fins
l’abolició dels senyorius entre els anys 1837 i 1841 en que l’Estat
Espanyol passà a ser senyor jurisdiccional
"Pro crosis argenti". La
plata al comtat de les Muntanyes de Prades i baronia d'Entença
en època del comte Pere (1342-1358) : regulació, gestió i
rendiment de les mines de Falset A mitjan segle XIV, es va potenciar l'explotació
minera de l'argent al comtat de les Muntanyes de Prades i
baronia d'Entença. Aquest domini comtal, creat l'any 1324,
conformava un conjunt territorial i senyorial indivisible sota
la regència d'un únic senyor. En aquest marc ampli, l'explotació
del metall noble es va desenvolupar especialment al voltant de
la ciutat que exercia la capitalitat administrativa del domini:
Falset (el Priorat, Catalunya). De fet, hi va haver un boom de
l'explotació d'argent en una zona de llarga tradició minera en
la producció, sobretot, de plom. Precisament, l'explotació de la
galena i el plom s'estenia i havia estat important des d'antic
al territori que abraça l'àrea del Molar-Bellmunt-Falset. El
responsable que es focalitzessin els esforços en l'explotació de
l'argent en aquesta zona a mitjan segle XIV va ser, sens dubte,
el segon comte de Prades: l'infant Pere d'Aragó, fill del
monarca Jaume II d'Aragó i Blanca d'Anjou. El qual, de fet, va
ser comte de les Muntanyes de Prades des del 1342 fins al 1358.
Així doncs, en la present tesi doctoral, es treballen diversos
aspectes relacionats amb l'activitat minera i metal·lúrgica de
l'argent que es va desenvolupar a Falset mentre va ser comte de
Prades l'infant Pere. De fet, el tema s'aborda de forma
exhaustiva i des d'una perspectiva àmplia. Ara bé, per centrar
el treball, s'analitzen tres àmbits temàtics bàsics: la
regulació normativa de l'explotació de l'argent, la gestió i
organització estructural de l'activitat i, finalment, la
producció de les mines. Així, essencialment a partir de la
transcripció i l'anàlisi acurat de documentació conservada a
l'Arxiu Ducal de Medinaceli a Catalunya, s'articulen els
diferents apartats. Els quals van desgranant cadascun dels temes
tractats.
L'any 1229 el concili de Lleida va determinar
l'obligació de confessar-se al menys una vegada a l'any i de combregar
al menys per Pasqua.
La gent era devota i acudía als actes
religiosos; alguns amb prou fe i d'altres pel temor que sentien, sota la
veu del senyor rector, del perill de l'infern i del purgatorio.
Hi havia persones que, pel seu comportament
contra la fe i els costums, eren considerades com a pecadors públics i
es demanava als fidels que els ajudessin a esmenar-se.
Per voluntat dels Papes, expressada
l'any 1264, l'església universal celebrava la festa del
Corpus Christi.
A final del segle XIII circulaven uns
textos, recopilació de vides de sants; hi hagué qui tingué la
possibilitat de servir-se dels llibres que contenien unes pregàries a
l'estil de les que resaven els sacerdots, mentre que els qui no tenien
els escrits tan sols podien contemplar les escenes figurades.
Abans de la invasió moruna, Marçà va pertànyer
al bisbat de Tortosa i en efectuar-se la Reconquesta va passar a
l'arxidiòcesi de Tarragona; però el concili de Letran, atent a la
protesta del bisbe de Tortosa, va sentenciar que havia de tornar a
formar-ne part per haver-hi pertangut abans.
PERSEVERANÇA
EIs habitants del Poble continuaren treballant
als llocs de muntanya coneguts pels noms de: les Taules, Obagues,
Solanes, Burgueres, Tossals, caseta de l'avall, Serreta, Ricorp, part de la
serra de l'Espasa, Estret, i també el gran terreny conegut per
coma de cal Borras, propietat d'un dels caps de família del poble.
Els arrendataris pagaven una certa quantitat de blat per faneca que
collien. EIs marçalencs baixaven a moldre el blat a un molí fariner mogut amb
força de braços o bé d'animals. A prop hi havia la font del poble on
s'anava a cercar aigua i, com que era vora del molí, van dir-ne "la font
del Molí". L'aigua anava a una bassa on estava permés, públicament
rentar-hi la roba. Tant el molí com la font eren a la vora de la caseta del Mosiques,
on es guarda mitja roda de l'esmentat
molí. Les dones baixaven a cercar aigua i amb el càntir ple damunt del cap,
amb gran aplom el sabien pujar fins a casa. El
poble estava emplaçat en un lloc completament sec quan pel terme
municipal hi havia brolladors d'aigua que mansament es perdien entre els
matolls
La Mare de Déu de les
Malalties-
En l'any 1760, una gran
epidèmia de pesta assotava la nostra població. El poble, sempre molt
devot de la Verge, la parròquia està dedicada a l'Asunción, la van
traure en processó per tot el terme municipal, i la pesta va acabar.
Davant de tal esdeveniment, es va decidir invocar també a la Verge
baix un altre nom "LA MARE DE DÉU DE LES MALALTIES". La seua
festivitat se celebra el 27 de desembre. Després de nou dies de
novena, l'últim dia se celebren les "Completes", un cant gregorià en
honor de la Verge. Acudeix tot el poble, que als acords dels
violins imploren a la seua Patrona.
CONVENT DE FRARES SERVITES
L'ordre dels servites fou fundada l'any
1.233 per set rics mercaders de la regió de Toscana, concretament de
Florència. Sota l'impuls de Sant Felip Benicio, va tenir una ràpida
expansió pel nord d'Italia i en segles posteriors va arribar a ésser
molt popular a França, Polònia i Espanya. Establerts els PP. servites a
Barcelona, aviat es van estendre per altres llocs de Catalunya. La fundació del convent va ésser patrocinada
pel duc de Cardona. A les gruixudes parets del convent hi colocaren
pedra de tota mena, arreplegada dels barrancs i llocs de la rodalia. Per
a elaborar els totxos, rajoles i teules, utilitzaren el forn que hi
havia dintre la finca Montagut, que se suposa que construïren els romans
i li donaren el nom de forn Teuler. La
comunitat del convent es composava de vuit professors, dos novicis, sis
llecs i dos criats. Els frares tenien també, propietats al poble
veí de Capçanes
En els
períodes històrics de la guerra de Successió, guerra de la Independència
i Trienni, o siga el anys 1820-1823, els frares servites del convent de
Marçà, es van veure obligats a abandonar el seu convent i l'any 1835, a
deixar-lo per sempre.
L'any 1.611, la casa Montagut de Marçà,
posseïdora d'un grandiós patrimoni, va donar als religiosos un terreny
d'una extensió de 32'50 hectarees. Dintre d'aquest terreny, el P. Borja,
ajudat del P. Sala, va procedir a fundar el convent de frares servites,
amb el nom de Sant Marçal, servents de Maria.
Segons dades transmeses pels nostres
avantpassats, és sabut que al segle XV, aproximadament, algunes famílies
que residien dalt del poble, van baixar a establir-se en un lloc
distanciat uns 150 metres del poble actual.
No se sap el nombre de cases o estatges que es
construïren, como tampoc el temps que van fer-hi estada, només que, per
raó d'uns entollaments d'aigues -amb el nom d'aiguamolls-s'hi reproduïen
en gran quantitat els mosquits anàfoles que amb la seva picada
contagiaven el paludisme. A causa d'això i del perill constant a que
estaven exposats, es varen veure obligats a deixar els seus habitatges i
pujar novament, a viure dalt del poble de Marçà. A aquell lloc li van
donar el nom de Malsà.
El fogatge es basava en els focs: un foc
era una casa, una família, i per tant una part
del territori i una unitat contributiva.
FOGATGE:
Dels segles XIV al XVII,
imposició que les corts generals establien per convinença amb el
rei dels estats de la corona catalanoaragonesa a raó d'una
quantitat per foc o casa habitada, per tal de subvenir a
necessitats de la corona o de la terra.
vull donar les gràcies a la meva companya Irene
Manclus responsable de l'Arxiu Històric de la
Universitat de València per la transcripció
d'aquest document
ORIGINAL
de 1553
TRANSCRIPCIÓ
fulles 1, 2, i 3 del llibre de FOGAJES
Nòmina dels lochs y fochs són en las
colectas de Valsines(sic) com largament se
pot veure per son abesadari y así
tantsolament són la nòmina de las colectas
son en lo present libre.
Tortosa en
…. XXVII
Falcet y
baronia d’Entensa LXXXXV
Collecta nova
de Tortosa CXII
Prades
CXXXIII
Tarragona
CLII
Montblanc y
Ça Real CCXXXXV
Poblet
CCLXXXVI
fulla 235 del llibre de FOGAJES
(fol. 116v.)
A XVIII de
juliol MDLIII (1553) en dita vila de Falcet
Miquell Borras y Toni Rocamora, jurats del
loch de Marçà, denunciaren los fochs de dit
loch com apar en cartes …
Primo Bernat Perpinyà
Jaume Perpinyà
Pere Borràs
Joan Borràs
Antoni Rocamora
Jaume Voltes
Ramon Spluga
La viuda Na Piquera
Joan Piquer
Jaume Rocamora
Gabriell Barcelona
Joan Roca
Jaume Castellví
Pere Peyrona
Pere Marco
19//
[1] Text al marge
esquerre de la página.
2] Text al marge
esquerre de la página.
fulla 236 del llibre de FOGAJES
(f. 117r.)
Joan Rocamora
Toni Rocamora
Guillem Pinyoll
Miquell Borras
Sabastià Borras
Gabriell Forner
Lo vicari Joan
PInyoll
Mestre
Pere Bernadí
Mestre
Francesch Aranda
Bernat
Noguer
Guillem
Bergallo
Bernat
Domènech
Assentament de l'antic poble de La Miloquera convertit
en patis Casa i patis de l'escultor Marçà-Marçà-Giné donats al
Poble Restes del Castell
Camí Veïnal d'accés al Poble de La Miloquera
Camí del Calvari Camins d'accés a la Punta de La Miloquera
PRIMERES CASES DEL POBLE ACTUAL
A causa del trànsit d'arriers que feien el
transport, hi va haver una familia que construí una casa tocant a
l'esmentada carrerada, amb vista a fer un hostal per als
vianants. Aquesta casa va ésser la primera que es construí i disposava
d'una gran quadra per a poder-hi allotjar, si era necessari, els animals
que arribaven esgotats del llarg camí, carregats de mercaderia.
L'hostaler tenia en propietat diversos animals per si calia suplir algun
dels animals dels vianants, que per esgotament de forces o algun
soscaire, no pogues continuar el caní. En aquest cas, l'hostaler
cobrava un preu convingut per animal que prestava. Aquesta casa és
coneguda per ca l'Hostal Vell (ubicada al que avui és c/. de Móra
núm. 20).
Al poc temps es construí la segona casa, també tocant a la
carrerada i amb la mateixa intenció de fer d'hostal per als vianants i amb una
quadra per allotjar animals, igualment en posseïa per a rellevar.
Aquesta casa es coneguda per ca l'Ascó, ubicada on avui és el c/.
de Reus, núm. 18.
TRASLLAT DEL POBLE 1750-55 (el poble de dalt i el poble de
baix)
A causa dels conreus efectuats al pla del
terme, la producció de fruits anà en augment i el poble resultà
ésser petit. EIs veïns es mentalitzaren i decidiren que era
necessari, de cara al futur, deixar el lloc on vivien i baixar a
construir-se les cases tocant al pla del terme i fer-les adeqüades per a
donar cabuda als fruits que collien; allí tenien més facilitat per
al transport per raó de la comunicació de camins.
El poble va començar a
construir-se els anys 1750-55.
Les famílies anaren baixant pausadament i cada
una s'anava construint la casa més o menys gran, segons les seves
possibilitats.
Les primeres cases es van fer al c. Roig i al
c. de l'Església (avui de la Bassa), lloc on tot és pedra roja de
granit. Per aconseguir fer-se la casa els calgué molt sacrifici,
hagueren de fer rebaixos a la pedra, algúns d'ells de dos metres.
Seguidament s'anaren construint cases al llarg
de la carrerada i li donaren el nom de carrer del Camp (avui c. de Móra
i c. de Reus). Durant el trasllat del poble, per entendre's
millor, deien: "el poble de dalt i el poble de baix".
Per a aconseguir pedra per a edificar les
cases desferen la petita muralla que cercava el poble, com també les
seves pròpies cases i si necessitaven cairats anaven al bosc a tallar
pins. EIs dos forns que se sap que elaboraven obra per a la
construcció eren el forn teuler i el del
mas Crusat.
Mas
Crusat
La calç se suposa que l'obtenien de dos forns
a la partença les Taules, en aquell temps terme municipal
de Tivissa, i d'un forn a la partença Coll Roíg com, probablement, també de forns a la fmca
mas Magriñà.
El guix, en gran part, el duien de Llaberia i
el ciment, no se sap .
ARRAVAL DE LES ARENES
Amb l'augment de població, a la part est s'urbanitzà una parcel.la de
terreny amb un reduït nombre de cases i li van donar el nom de
"Arraval". Se suposa que es va fer per a col.locar-hi gent vinguda de fora, per
alguns posseïdors de grans terrenys, als que els van prometre donar-los
treball per a millorar el seu nivell de vida. Una vegada aposentats, els
habitants del poble, els van anomenar "els enconats", paraula que
es refereix a donar la primera llet a un infant, com també a posar a la
boca d'un nadó una cosa dolça al paladar perque agafi el gust de mamar,
etc. No se sap a que es volgueren referir la gent del poble, en
donar-los aquest nom d'enconats.
La gent del" Arraval", empraven paraules quelcom
diferents al parlar del poble;
EIXAMPLE DE LA POBLACIÓ
L'any 1882 fou declarada per l'ajuntament en
sessió del 15 de Gener la urgent necessitat de l'eixample de la
població, amb el següent perllongament dels carrers primer i segon de la
Travessera de les Arenes i Major a enllaça amb el raval de les Arenes,
en tota la seva llargada. Terrenys adjacents a la via que condueix a la
font pública i perllongament del camí. de Falset, des de la casa de
Jaume Sangenís fins a la cantonada de la paret de l'hort del convent
dels frares, propietat de Pere Estrem.
En sessió del dia 30 de Juliol, l'ajuntament
declarà que tot el terreny en el pla d'urbanització, conegut per "les
arenes" on s'ha de fer l'eixample, són béns de la Corporació Municipal,
la qual té la facultat de poder vendre'ls com a sobrants de vía pública.
Els carrers en projecte eren: per orient
s'obrira un carrer que es denominarà carrer Ample. Adjacent al nord, un
que es dirà carrer del Sol. Del nord, enllaçant amb el c.
de Dalt fins a les fonts delpoble, un carrer
que es dirà
Baixada de la Font. Per ponent, un que es dirà carrer Nou. Un altre
carrer adjacent, al nord, amb el nom de carrer Arenes a enllaçar a
l'est amb el carrer Ample.
ANTAGONISME MARÇA-FALSET
En un
document trobat a Itàlia, entre d'altres coses, es diu que les
baralles promogudes per les joventuts de Marçà i Falset ja
vénen de l'any 1600, si bé a principis d'aquest segle encara hi
havien alguns enfrontaments dels dos grups de joves al lloc anomenat
"el piró", enfrontant-se a cops de pedra per a veure qui era
el més valent. Aquests enfrontaments podien ésser creats tal vegada
per manca de cultura de les dues bandes. Avui, l'elevada cultura ha
posat fi als antagonismes que existiren; i entre els dos
pobles hi ha una bona convivència
El baró d'Entença va deixar al clergat tot el
terreny on estan construïdes l'església, l'abadia i el lloc per al
cementiri.
La primera pedra de l'esvelta església va
ésser beneïda pel sacerdot Mn. Josep Boix i col.locada el dia 20 de
Novembre del 1768; en dirigí les obres l'arquitecte Joan Barceló, fill
d'Alcalà de Xibert, el qual va dissenyar-ne la construcció, d'estil
barroc.
Una vegada construïda l'església, amb solemne
processó, van ser traslladades les imatges i relíquies de l'església
primitiva a la nova. Eren presents a l'acte tota la comunitat de PP.
servites del convent de Sant Marcal, el beneficiat Mn. Joan Folch, els
religiosos, carmelites descalços, PP. Josep i Pere Marco, germans, fills
de Marcà, que assistiren al Rvd. Josep Boix, aleshores batlle,
Miquel Nogué, els regidors Joan Piqué, Joan Mas, Joan Sabaté, Gabriel
Piñol i Josep Piqué, secretari. L'església es va abrir al culte el dia 14 d'Agost del 1778.
A la celebració de l'acte inaugural hi
participa tot el poble, com també sacerdots i feligresos dels pobles
veïns.
Les dues campanes van ser batejades amb els noms
d'Assumpta i Magdalena. L'església va continuar amb el nom de Sant
Joan Baptista.
Al darrera de l'església deixaren un espai de terreny per
tal de ser utilitzat com a cementiri.
L'església té una extensió de 510 m2. El
sostre està fet amb voltes de mig punt, reforçades amb arcades llises i
conté una gran cúpula. Deu gruixudes pilastres centrals (dues d'elles
formen part del presbiteri i altres dues sostenen el cor). Les altres
sis pilastres parteixen l'església en una gran nau central per oir
misses i altres cerimònies litúrgiques i dues naus laterals. Té un gran
presbiteri amb àbsis, dues sagristies, un ampli cor i un cancell.
Mirant al presbiteri, a la pilastra de mà
esquerra més pròxima a ell, hi havia instalada la trona on el sacerdot
predicava, cantava l'epístola,etc.
A l'acabament de les voltes, sota l'arquitrau,
per tot el recinte de l'església com també a les pilastres, hi ha un
fris d'uns dos metres d'ample, amb repujats horitzontals i, enmig, una
motllura en forma de daus que li dona un bonic realç.
Cada una de le cares de les pilastres, per
sota del fris, està adornada amb bonics capitells d'obra, amb
motllures repujades. Les pilastres descansen en uns pedestals de pedra
massissa amb una bonica motllura.
Se suposa
que acollint-se al Decret de Nova Planta, de Felip V, que autoritza la
demolició de castells, el castell que construiren els àrabs sobre de la
Miloquera, el varen enderrocar només a fi de poder obtenir pedra
per a construir part de l'església.
Adjacent a la nova església deixaren un gran espai de
terreny destinat a plaça i li donaren el nom de
plaça de l'Església.
En
aquest capítol dedicat als assumptes religiosos, he inclòs aquest
document històric extraordinari que es troba a L'ARXIU HISTÒRIC DE
LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA, i encara que no té cap relació amb
Marçà, fa referència a un assumpte ocorregut al veí poble del LLOAR,
en qualsevol cas forma part de la petita història del Priorat.
Aquest "Assumpte" està datat al 1813 i es refereix a una denúncia
posada al rector del LLOAR davant del Sant Ofici "La Inquisició" ,
per una monja filla d'aquest veí poble. El text es mostra de manera
literal, i diu ...
(1)
L’inquisidor general a Catalunya no atenia totes les
diòcesis del Principat, sinó només les de Tarragona,
Barcelona, Girona, Lleida, Urgell, Vic i Elna. D’aquesta
manera, la de Tortosa va ser incorporada a la inquisició
valenciana
M. ilte. Son
La bajo firmada expone
por via de delacion ante V.S. como en el Año decimo del presente Siglo, obligada a salir de su clausura, refu- giada en casa de sus Padres sita en el lugar del Lloá sufraganca de Cabaces en el pre- sente Obispado; llamó por Confessor, y Director ordinario al Rdo. Mon. Francisco Gassol
Vicario unico en aquella Yglesia. Accedió este a su peticion; mas quizo, que la dicha le informasse antes de su vida passada, y de la direccion havia tenido; añadiendo, que el mismo la exercitaria, y mortificaria, dandole discipli- nas, y otras mortificaciones, quando, y en la par- te, que ella pidiesse. Dixo que ella las havia de pedir, y si alguna vez notava estimulos de la carne en el mismo acto, le avisasse; que la suspenderia o dexaria: Le pareció duro a ella, que un hombre pudiesse licitamen- te hazer esto con una muger, especialmente, si- endo el confessor, y ella confessada. Propuso la duda, a la que el satisfizo, diciendo: que aunque como confessor, no lo podia hazer; podia sin em- bargo egecutarlo como a Superior que era de la misma: que ya havia hecho lo mismo con otras mugeres: que sabia ella, como los Prelados mor- tifican a vezes a sus subditos; y que son mas meritorias las mortificaciones recibidas de mano agena, que las recibidas de mano propia
.
1
La exponiente anciosa de padecer, sin tener affecto libidinoso ni sospecharlo en El Director dicho, quien al pedirle ella, que cerrasse la ventana, respondia, que necessi- tava algo de luz, para ver en donde davan los golpes, y que no hazia mas impression en el mismo, el ver sus carnes, que si viera las de una burra; consintió en lo siguiente: 1mo:
en pedirle la diesse disciplina varias vezes, ya en las panturrillas, o piernas, ya en las espal- das, ya tambien en los assientos, o nalgas; las
que sufrió hechada de boca abaxo sobre una arca, y sobre la cama, disponiendola el mismo con desnudar las partes dichas, y palpando las mismas partes, para tocar los cardenales, o señales, havian dexado los azotes; mas nunca quiso consentir la paciente ser azotada en
las partes vergonzosas anteriores, sin embargo de haverlo pedido el. 2do: en sacar la
lengua fuera, y permitir que el Director enunciado la apresasse con sus dientes, esso solo una vez; 3º: en quedar desnuda de medio cuerpo arri- ba (se tapo; o cubrió sus pechos la misma con un pañuelo) en que la atasse las manos atrás, la hechasse a tierra, la levantasse, cogiendola por debaxo los hombros, no pudiendo ella hazer- lo; en que la diesse palmadas a las espaldas, bo- fetones a las megillas, la escupiesse a la cara. Todo lo dicho sucedió en casa del Director insi- nuado. En la
Yglesia la sucedieron los casos si- guientes. 1mo: Muchas vezes en el confessona_
2
rio la hizo poner la lengua en un agugero de la regilla: despues el la apretava con sus dedos 2do: Al confessarse la misma cierto dia de los
estimulos , y ardores, que sentia al tiempo de las disciplinas dichas, prorumpió el Confessor dicha esta expresión: si assi como es muger fuesse hombre, ya le haria yo passar essos estimulos con cortarle los pelos de las par- tes vergonzosas: entrará a la Sacristia des- pues: lo verificó despues de la confession, y puesta alli; la mandó, que bueltas las espaldas al mismo, se levantasse toda la ropa por de- lante, y se hechase tendida al suelo boca abajo: lo que executado, se puso el Confessor de pies sobre la misma, apretandole la cin- tura, y partes vecinas. 3º: En la misma
Sacristia despues de la confession la hizo des- nudar el hombro, buena parte del brazo y casi la metad de la espalda, para poner, co- mo puso en el dicho hombro una Cruz con su Sto. Christo havia alli. 4to:
alli mismo otro dia inmediatamente desde el Confessonario sin señalar la penitencia, o fuesse por ella, repitio lo que solia hazer en casa: mandó se hechasse boca abaxo sobre un arca, la levantó la camisa, y dio una disciplina a los assientos. 5º: Otro dia, fuera la gente toda de la Yglesia para confessarla, no quiso por la regilla, sino que la hizo arrodillar delante de el, o entre sus piernas, le quitó la mantilla de la cabeza y esta descubierta, para mas avergonzarla, y humillarla, oyó su confession. Todo esto tenia a la
exponiente algo turbada; mas no tenia otro 3
a quien consultar, hasta que Dios Nuestro Señor proporcionó ocasión a la misma de andar 9 horas, y hallar Confession, y Direccion de su satisfacción, a quien ofreció delatar al Sto. Tribunal al insinuado Confessor, y Director Gassol, luego que las circunstancias lo permitiessen, puesto que para entonces (a los primeros messes del año once) era moralmente imposible.
Escarmentada la exponiente con bas- tante amargura de su alma, jamas consin- tio en lo passado. Se confessava con el mismo a mas no poder, si no venia otro, y a vezes iva por la vecindad. Si alguna vez instava lo dicho arriba de la lengua en el confessio- nario, respondia la misma: dexese de esso: ya no importunava mas.
Sabiendo la exponiente de fresco, que el Sto. Tribunal se halla restituido en el exerci- cio de sus funciones, acude humilde, arrepenti- da, y con respeto en cumplimiento de su obliga- cion, delatando, como delata del modo deba al indicado Confessor, y Director Gassol. Implora al mismo tiempo la clemencia, y benignidad del Sto. Tribunal se ofrece ella a pagar la pena puesto que por respeto de la misma se han co- tido tantos excessos.
Dios guarde a V.S. m. a. como lo suplica de este Convento de Religiosas de la Purissima Concepcion de Tortosa a 1 de Febrero de 1813.
Sor Maria Paula
del p. s. fixan co. 4
1
2
3
4
CONSTRUCCIÓ DE LA CASA DE
LA VILA
Aprofitant un reduït espai adjacent
a la plaça de l'Església, construïren la Casa dela Vila. Junt a la façana
construïren un celobert que en deien el terradet i, al peu, hi col.locaren un
taulell de granit on cobraven els impostos. L'edifici constava de dues plantes, estatge per l'agutzil i lloc per a
secretaria on celebrava les reunions la corporació municipal. També tenia una
planta a peu pla de carrer, la meitat per a despatx de l'agutzil i l'altra
meitat per a fer de presó, tancada amb una gruixuda porta amb reixa de ferro.
Una vegada format l'ajuntament se suposa que devien regir-se per les
ordinacions promulgades l'any 1.752. El poble es consolidà i va ésser font de moral social amb jurisdicció, sota la
veu del batlIe i regidors ;
NOVA CASA LA VILA
l'Any
1888, sota la direcció de l'arquitecte Senyor Dasca, es va construir el
magnífic edifici. Avui el poble de MARÇÁ gaudeix de posseir la gran i
magnífica casa de la vila digna d'elogi.
Adjacent a l'edifici van fer una gran plaça, a la qual, en agraïment a
la constancia del seu promotor Joan Piqué i Vall, van donar-li en el nom de Plaça de Constància Piqué.
L'edifici esta distribuït de la següent manera:
PLANTA BAIXA, dues grans aules per a ensenyança escolar amb patis per a
esbargiment dels alumnes.
PRIMER PIS: Secretaria, sala de reunions del consistori, sala d'espera,
una gran sala d'acte i un estage per a l'agutzil.
SEGON PIS: Secretaria del
jutjat i dos amplis habitatges per a escola; i sota taulada una
gran golfa.
Pere
Joan Barceló neix l’any 1682 a l’actual poble de Capçanes, comarca del
Priorat. Fill de Francesc Barceló i Esperança Anguera. Emigraren al veí poble de
Marçà on heretaren una finca. Els seus pares eren
pagesos i a més aprofitaven la llenya del bosc per a fer carbó vegetal. De ben
jove anava a Falset i a Reus,amb el seu germà Francesc i un animal de càrrega.
El carbó que venien deien que era de alzina de carrasca. D’aquí li ve el nom de
Carrasquet o Carrasclet. Durant la guerra de Succesió no trigaren en fer-se partidaris del bàndol dels
Austries. El seu pare en fou capità de fusellers, el seu germà tinent i en
Carrasclet, alferes. El pare morí en la guerra. Acabada la guerra tornaren a la
vida pagesa. Fins que un dia un tinent de cavalleria felipista entrà a casa seva
provocant-lo. Entraren en lluita i fou detingut. S’escapà . Aquí comença la
llegenda d’un home que pendria el fusell com a eina, deixant l’aixada a casa.
Era molt popular per tota la contrada del Priorat, i sempre tenia gent i aliats
pertot arreu. Les tropes felipistes que sorprenia en congostos i boscos eren
tornades desarmades a les casernes. Molts dels soldats que l’empaitaven no
trigaven a unir-se a ell. Sabia tots els racons de la comarca.
Les seves partides res tenien a veure amb les de molts bandolers que es feien
passar per partidaris seus i que robaven als humils pagesos. Carrasclet no
dubtava d’ajusticiar tots aquells impostors.
Durant aquelles èpoques França entrà en conflicte amb l’aliada Espanya. A la
Catalunya Nord, que ja estava sota el domini francès des del Tractat dels
Pirineus, s’organitzaven partides militars d’irredemptistes catalans; armats,
pagats i vestis per la corona Francesa. Tots sota el comandament del General
Berwick. Carrasclet fou cridat a Perpinyà, travessà els Pirineus, i no trigà,
com a bon català, a adherir-se a la causa irredemptista. Les seves
campanyes foren glorioses i èpiques: Actuà al Camp de Tarragona, a Montserrat,
al Pirineu Català, a les comarques de l’Ebre, a la Terra Alta... I com no, les
actuacions tenien com a rerefons la seva terra, el Priorat; veritable niu
d’àligues entre l’Ebre, les Garrigues, i el Camp de Tarragona.
Els fusellers Catalans es van sentir utilitzats pels francesos quan aquests
tornaren a fer les paus amb Felip V. Carrasclet, tot i la pensió i la graduació
de Coronel, volia tornar a guerrejar a Catalunya però no el deixaren Finalment,
anà amb els seus oficials fins a Maó, i d’allà a Austria. No era home de Cort i
féu de pagès a Hongria. Encara comandà una Companyia de Catalans a Nàpols contra
les tropes de Felip V. El feren presoner, i el portaren a un penal andalús, Amb
la pau de Viena de 1738 el posaren en llibertat.
Amb la mort de l’emperador Carles VI, l’1 d’octubre del 1740, Austria fou
envaida pels bavaresos. De nou es formà una Companyia de catalans, i
l’emperatriu Maria Teresa li confià el comandament. Carrasclet tenia 60 anys.
Sabem que morí més enllà del 1769 i se’n desconeix l’any de la seva mort. És
sens dubte un dels militars catalans més importants de l’època, juntament amb en
Moragues. Important per la seva projecció internacional, l’ astúcia que tenia i
la tàctica que utilitzava. No em descuido el seu patriotisme.
Cal que llegiu el llibre EL GUERRILLER
CARRASCLET de l’editorial Rafael Dalmau. N’és l’autor Josep Iglésies.
El dia 24 de Juny se celebrava la Festa del
Patró, Sant Joan Baptista. A la vesprada s'encenien algunes fogueres. No és
possible fer una descripció verídica per manca de dades suficients, solament es
coneix per mitja dels avantpassats que un pastor, tocant
la gaita i el seu rabadà, el tambor, feien la cercavila i eren convidats a dinar
a la casa més rica. EIs habitants acudien en massa als actes religiosos que es
celebraven. A la tarda feien competicions per a veure amb menys temps i amb
tisores esquilava una ovella (totes de la mateixa mida), el premi era o en
metàl.lic o un anyell.
També tenia lloc, com competició, el
llançament de pedres amb la fona. L'objectiu era una olla, col.locada en un lloc
ben visible a una certa distancia. Amb la pedra, llançada amb gran destresa amb
la fona, s'havia de xafar l'olla i, com se suposa, els pastors eren els qui més
posaven en litigi la seva eficaç habilitat. El premi pel guanyador era en
metàl.lic o un xai.
El dia 22 de Juliol celebraven la festivitat
dedicada a la patrona Maria Magdalena; la resta no era tan excelsa, pero també
s'organitzaven actes populars per a divertiment de la gent.
.....perquè els de FALSET
"NO" tenen
estació de tren ( es van passar de llests )
...
Aquest important estació de tren de MARÇÀ-Falset té la seva
historia.
Quan van fer la línia del
ferrocarril, inaugurada el 1889, en el tram de Reus a Móra
la Nova, la compayia cercava passar per les poblacions que
havien de donat-li vida.
Els de Falset adineraren
els seus terrenys, sabent que el tren passaria per allà.
Però els de MARÇÀ van oferir a la Compayia MZA tots
els terrenys que desitgessin a baix preu.
Així doncs, l'estació es va
fer a MARÇÀ.
I es pot veure con el tren
descriu una gran corba, ja a les portes de Falset, per tal
d'anar a cercar l'estació de MARÇÀ, això es veu al
costat de l'N-420.
Males llengües diuen que
els de Falset van anar de nit, a l'estació, la nit de la
seva inauguració i van arencar la lletra T del mot de Falset,
i el rètol quedà con "MARÇÀ- FALSE"
Con diuen els italians "si
non e vero, bene e trovato".
.
....
FESTA MAJOR 2002
Dimecres, dia 14 d'Agost:
12:00 h. Repicada de campanes i retronada de coets anunciant l'inici
de les Festes Majors. 19:00 h. Misa 20:00 h. Concert a la Pista Poliesportiva amb "
l'Orquestra VOLCAN" 24:00 h. Gran Ball de Festa Major a càrrec de "
l'Orquestra VOLCAN"
Dijous, dia 15 d'Agost:
10:00 h. Repicada de campanes i retronada de coets per a despertar els
més dormilegues. 11:00 h. Desfilada de Carrosses i tradicional Espígol,
acompanyats per l'espectacle d'animació " The McKensy's Cland
Band" i els "Capgrossos de Marçá" 12:00 h. Missa 12:30 h. Vermut als arbres de la Font a càrrec del "Ball de Bastons"
El Centre Llorenç 18:00 h. Interessant Partit de Fultbol entre Agrupació de Veterans
Penya Blayu Grana de Coma-ruga i els Veterans del C.F. Marçà.
Es disputarà un magnific trofeu donat per l'Excel.lentíssim
Ajuntament. 20:00 h. Concert a l'Església a càrrec de la Coral "AMICS CANTORS
DE MARÇÀ". La recol.lecta es destinarà a les obres de
l'Església. 23:00 h. Nit de Teatre a càrrec del Grup de Teatre del col,lectiu de
Dones de Móra la Nova, amb l'obra "EL MALALT IMAGINARI" de
Molière. Seguidament hi haurà Disco Mòbil per aquells que no vulguin anar a
dormir
Divendres, dia 16 d'Agost:
10:00 h. a 13:00 h. i de 16:00 h. a 18:00 h.
Parc Infantil a la plaça de les Escoles. 20:00 h. Homenatge a la Gent Gran i Sardanes a la Plaça de les Arenes
amb la "Banda Vila de Falset". 21:30 h. Correfocs pels carrers del poble amb el "Diables de
Duesaigües" Es demana als veïns dels carres per on passarà el correfocs que
treguin els cotxes i que tapin els vidres amb cartró. 24:00 h. Ball de Festa Major amb
"L'ORQUESTRA MARINADA".
Dissabte, dia 17 d'Agost
11:00 h. Titelles Infantils a la
Plaça de les Arenes amb l'obra "PUFF, EL DRAC MÀGIC" 18:00 h. Partit de Futbol Infantil Selecció Baix Ebre contra Selecció
del Priorat. Hi haurà trofeu pel guanyador i pel millor jugador de
l'encontre. 19:00 h. Missa. 20:00 h. Concert a la Pista Poliesportiva amb l'orquestra "La
principal de la Bisbal". 24:00 h. Gran Ball de Festa Major amb l'orquestra "La principal de
la Bisbal". Hi haurà ball del fanalet, coca i cava. A la mitja part es farà entrega dels obsequis de les Carosses i de la
Guarnició de Carrers.
Diumenge, dia 18 d'Agost
:
10:00 h. a 13:00 h Banc de Sang. 12:00 h. Missa. 18:00 h. a 22:00 h. Tradicional
Guerra d'Aigua. Es prega que es
compleixi estrictament l'horari. "Qui no vulgui pols, que no vagi a l'hera"
La comissió de Festes es reserva el dret d'alterar qualsevol
acte si les circumstancies ho requereixen.
BONES FESTES A TOTHOM ! Es comunica a tothom que aquest programa es pot consultar per internet
a següent adreça: "www.xarxapriorat.com/festesmarça.htm"
L'Ajuntament farà el possible per poder fer un dia de "portes
obertes" per tal de visitar les obres de la Sala Polivalent.
Durant els dies de Festes Majors de les 18:00 h. a les 20:00 h.
hi hauran al Casal les sgüents Esposicions:
"MIRA EL QUE VEIG", de Jordi Piqué, (fotografia digital). Res
del que veurás és veritat encara que t'ho sembli. Si el va agradar
l'exposició de l'any passat "imagina't", no et perdis aquesta.
"DIBUIXOS". de Joan Piqué. Als 84 anys en Joan
Piqué ens mostra uns quants dibuixos fets sense cap pretenció artística,
entre 1940-1960. Ara, mig segle després, han adquirit un interés que segur
sabreu descobrir.
A Marçà estava estacionada una fracció important de
La Brigada
Internacional Abraham Lincoln, sota el comandament de Milton
Wolff. Aquest es va fer amic del fotògraf de guerra Robert Capa. A Marçà, va haver-hi una relació molt especial entre la gent del
poble y el brigadistes. Aqui està enterrat, per voluntat pròpia, el
brigadista JOHN COOKSON
...THE GALLANT CAUSE En esclatar la guerra civil espanyola
el 17 de juliol de 1936, quaranta-dos mil internacionals,
composts per canadencs, estatunidencs i espanyols, van
lluitar junts del costat dels republicans que intentaven
rebutjar les tropes del dictador feixista del general
Franco. , que incloïa innombrables soldats alemanys i
italians. No obstant això, per al 29 d'octubre de 1938,
només dos mil internacionals van poder reunir-se per a un
discurs demanant-los que es retiressin. Malgrat tots els
seus esforços, Espanya volia continuar per si mateixa,
esperant que la guerra es convertís en un assumpte espanyol
una vegada més.
Basant-se en diaris i fonts recentment documentades,
Zuehlke ofereix una descripció convincent de
l'experiència canadenca a Espanya. No va ser una guerra
popular per al Canadà, i fins al primer ministre va elogiar
a Hitler pels seus avanços socials i econòmics. La majoria
de les potències mundials s'alineaven amb Itàlia i Alemanya,
que donaven suport a el moviment de Franco.
Juntament amb les tropes aliades, uns 1.500 canadencs es van
unir en una causa valenta però condemnada. Aquesta és la
història d'aquests valents canadencs, els qui, com tots els
veterans de la guerra, mereixen contar la seva història i
les seves experiències, perquè no siguin oblidats.
Se trata
de Brigadistas británicos e irlandeses y se encuentran en Marsa. La
fotografía fue tomada en junio de 1938. MICHAEL O'RIORDAN, que
esta de pie (el quinto por la izquierda) que es uno de los dos últimos
brigadistas irlandeses vivos y de hecho el ultimo que vive en Irlanda,
ya que Bob Doyle vive en Londres. Tras la guerra llegaría a ser
Secretario General del Partido Comunista de Irlanda
La Fotografía fue
tomada en las cercanías de Marçà-Falset, antes de que los
brigadistas cruzaran el Ebro. Las fotografías debieron ser tomadas
en junio. En una carta (23 de junio de 1938) del
brigadista anglo-irlandés Andrew Flanagan a su esposa le escribe que
les hicieron fotografías en las que sale con el Batallón, los
oficiales y sus amigos Irlandeses.
Andrew Flanagan sale en la fotografía 3.12. Los dos hombres que
aguantan el banderín son Frank West (izquierda) y Andrew Flanagan
(derecha) con chaleco y rifle en la mano izquierda. Respecto a la
fotografía y como indica el Sr. Antonio Díez el quinto por la
izquierda es el brigadista irlandés MICHAEL O'RIORDAN
Les brigades internacionals estaven formades per un total aproximat d'entre
35.000 i 45.000 voluntaris de més 50 països d'arreu del món que van venir a
lluitar contra el feixisme i en favor de la República durant la guerra civil
espanyola. Una d'aquestes brigades, a la qual pertanyia John Cookson, era la
Brigada Abraham Lincoln, formada per uns 2.800 voluntaris nord-americans -i
alguns cubans- que van lluitar en diversos fronts durant 1937 i 1938. El
contingent nord-americà de la Lincoln va ser l'últim grup de
voluntaris en incorporar-se a les Brigades Internacionals. El 80% dels
membres de la brigada d'Abraham Lincoln eren gent de la classe obrera, tot i
que també hi havia alguns estudiants. Segons els expedients d'ALBA (Abraham
Lincoln Brigades Archive) aproximadament un 10% dels voluntaris d'aquesta
brigada procedien de la universitat i el món universitari. John Cookson
procedia d'aquest món universitari, camí que tenia triat desde ben jove. Ell
mateix ho explicà en una carta que va escriure a la seva tieta quan tenia 23
anys (dos anys abans de la seva mort), on li recorda com, sent John un nen,
ella li mostrava la posició de "l'Estrella del Nord" en el cel de Wisconsin,
i aquest fet va ser decisiu perquè de més gran, dediqués part de la seva
vida a l'estudi de les ciències i la natura. Desafortunadament, aquest camí
marcat i dessitjat pel jove John Cookson va ser tallat en sec per un bocí de
metralla franquista, un 11 de setembre de 1938 prop de Marçà. Com ell, un
terç dels 2.800 americans de la Brigada Lincoln, no van tornar a veure mai
més els Estats Units.
Nos hallamos en febrero, antes del comienzo de la primavera, del
año 1936 en París, la ciudad eterna de los pintores y artistas.
En este momento concreto también es, sin embargo, la capital de
los emigrantes de una Europa Central abatida por el nazismo.
Entre la multitud gris y hambruna que recorre las calles,
intentando evitar la inevitable lluvia, también anda una pareja
joven veinteañera cogidos de la mano y con un aire preocupado.
Ella se llama – todavía – Gerta Pohorylle y es una judía
alemana, huída de su país natal desde hace tres años. Él se
llama Endre Ernö Friedmann, también es judío y oriundo de la
parte Pest de lo que ahora es la capital de Hungría. La razón de
su preocupación se explica rápido: hambre.
Ella trabaja como secretaria a la agencia de prensa "Alliance
Photo" y él es fotógrafo libre. El dinero – mal pagado, con
retraso y sobre todo poco – no les abastece para la habitación y
la comida.
Dejémoslos andar tranquilos, porque todavía tienen que aguantar
un poco más. De aquí un mes le subirán a ella algo el sueldo. Él
empezará a colaborar con cierta regularidad para la misma
agencia donde trabaja ella. Ya no tendrán hambre, aunque tampoco
no se podrá decir que estarían cómodos.
Trabajarán muchísimo y nunca
dormirán más de cuatro o cinco horas. A pesar de su
esfuerzos, muchas fotos de él serán rechazadas.
Prácticamente la única agencia que le comprará
fotografías será Alliance Photo. La situación es
desesperante. Sólo un milagro les permitirá sobrevivir.
Así que una noche, cuando los dos estarán sentados
delante de una ventana abierta, donde entrará el aire
primaveral, ella le dirá: ¿Por qué no te inventamos?
Esta noche nace un fotógrafo
americano muy famoso que ha venido a París a trabajar. No se
reúne con nadie, vende sus fotos sólo a través de su asistente
de la camera oscura y – pequeño detalle – debido a su fama
internacional cobra el triple de la tarifa normal.
Así nace Robert Capa – nombre supuestamente derivado de Robert
Taylor y Frank Capra, aunque acerca del origen de su nombre hay
historias muy diversas. Un poco después, nace también Gerda Taro
– si de un pintor japonés Taro Okamoto, de unos amigos Tharaud o
del río italiano Taro no se sabe. Y nacen zapatos, una
habitación de hotel un poco mejor, un vestido y un nuevo peinado
para él. La influencia de Gerda empieza a notarse: el joven que
parecía gitano se transforma en un hombre elegante, uno que
parece burgués. No era ni una cosa ni otra, pero eso ya tiene la
vida de Capa: siempre aparecía alguna cosa, siempre interpretaba
algún papel. Como Irwin Shaw (escritor americano, ningún
familiar del famoso George Bernhard Shaw) escribió en el ‘47:
"Sólo por las mañanas, cuando se arrastra de la cama, Capa
enseña que la tragedia y el sufrimiento por los que pasó han
dejado una huella en él. Su cara gris, sus ojos apáticos y como
perseguidos por los sueños oscuros de la noche; he aquí, por
fin, el hombre de la cámara que ha escudriñado tanta muerte y
tanto mal (...) Entonces Capa toma un trago fuerte, se sacude,
prueba su sonrisa de la tarde, descubre que funciona, sabe otra
vez que tiene la fuerza para subir la colina reluciente del día,
se viste, sale, desenvuelto, estudiadamente alegre al bar del
‘21’ (...)". Hasta llegar este momento, sin embargo, todavía
falta mucho tiempo, y, la verdad, bastante sufrimiento.
Cambiemos otra vez de escenario: ahora es el día 25 de octubre
del 1938 y estamos cerca de las ruinas del monasterio Poblet,
deshabitado desde el siglo pasado.
Para ser precisos, estamos a
Les Masies, un pueblo pequeñísimo a 800m de este
monasterio cisterciense, que se ubica cerca de la costa
mediterránea en el interior de la provincia de Tarragona
(Cataluña) y que fue en el medieval uno de los
monasterios más importantes de España.
Capa, ya solo, tuvo que
levantarse pronto, porque el tren que le trajo junto a unos
soldados de la Brigada Internacional americana "Abraham Lincoln"
desde Marçà (pueblo en el Priorat, al sur de Cataluña) ha
salido poco después de las dos de la madrugada. Se mojaron
todos, porque llovía a cántaros. Además hacía bastante frío. A
las 8 de la mañana llegaron a la estación de L’Espluga de
Francolí, desde donde anduvieron los cuatro kilómetros a Les
Masies, para encontrarse con la 35 y la 45 División
Internacional y ser presentes en otro acto de despedida.
No hace mucho que Capa ha vuelto a la España republicana de la
que ya no queda mucho. La frontera con la Una, la Grande, la
España Nacional está en Lleida, a tan sólo 30 kilómetros de
donde se halla actualmente. Capa ya tiene un cierto
reconocimiento internacional. Falta muy poco para que un
periódico le llame "el mejor fotógrafo de guerra del mundo".
Estuvo hace poco en la guerra de la China, su primer trabajo
serio desde que está solo. Solo porque su compañera, Gerda Taro,
ya no está. Hace poco más de un año, el maldito 25 de julio de
1937, fue aplastada cintura abajo por un tanque republicano
huyéndose con pánico de las tropas del Generalísimo. Eso fue a
Brunete, cerca de un Madrid a punto de caer a las manos de los
fascistas.
Él no estuvo. Se habían despedido en Madrid, no sabiendo qué
pasaba con su amor. Él había vuelto a París para poner unos
cuantos asuntos en orden. A pesar de lo que habían dicho al
despedirse, la próxima vez que la vio, ella yacía dentro de un
ataúd con una bandera encima. La primera fotógrafa muerta en una
guerra, era el título dudoso que se había ganado con una noche
de tortura, muriéndose sola en un hospital del frente madrileño.
A pesar de que ambos habían
intentado llevar una relación en cierto sentido abierta
– ya ninguno de los dos eran fieles en el sentido
clásico de la palabra y él durando toda su vida corta
tuvo la fama merecida de un Don Juan – Capa no superó
nunca la muerte de su compañera de los primeros días. De
aquí que no sea mucho fantasear que esta mañana soleada
pero fría pensaba en ella, mientras preparaba el
material, buscaba sitios desde donde fotografiar y se
quedaba maravillado con las caras fuertes y duras de los
Brigadistas.
Menos mal que no estaba solo del
todo, aunque quizás lo sintiera así: había venido con un amigo,
también de los primeros días, el fotógrafo David Seymour, a
quien le llamaban Chim. Con aquél y con otro amigo de París,
Henry Cartier-Bresson, fundaron pocos años después la agencia
Magnum Photos, una de les más prestigiosas del mundo. Cartier-Bresson
fue el único que sobrevivió su profesión: Capa pisó el 25 de
mayo de 1954 una mina en Vietnam y Chim murió 1956 en un tiroteo
en el Canal de Suez.
Capa, aquél día 25 de octubre se quedó impresionado por les
caras de las Brigadistes que estaban a punto de marcharse de los
restos de un país para el que habían luchado. Muchos de ellos
habían muerto en defensa de la democracia en esta lucha que tan
sólo era el auspicio de una guerra mucho más grande. Entre los
muchos muertos, también hubo casi toda su familia política, la
familia de Gerta. No se habían dado cuenta a tiempo que el
hermano mayor del dictador español siempre, pero siempre,
hablaba en serio, por imposible que pareciese.
No se sabe qué sintió Capa aquél día de la despedida, donde el
Presidente de la República Negrín prometió la nacionalidad a los
Brigadistas que habían luchado tanto en el frente con los
nacionales como a veces en el frente interno entre los muchos
grupos que defendían más sus ideas que no la causa común.
Se sabe, pero, que tres meses después abandonó España por última
vez y no volvió nunca más. Se había hecho famoso con aquella
guerra que para alguna gente duró 40 años más. Aunque el éxito
le gustaba y le aportaba una parte de la enorme cantidad de
dinero que necesitaba se habría jubilado mejor hoy que ayer. Su
amor por la paz y su inocencia le hicieron bromear después de la
liberación de París en el 1945 de hacerse unas tarjetas de
visita:
ROBERT CAPA:
Fotógrafo de Guerra
Voluntaris Xinesos a la
Guerra Civil Espanyola
Ni Hwei-Ru Le Tsou, matrimoni
taiwanès resident als Estats Units, van quedar impressionats per l’idealisme
que els brigadistes internacionals mostraven al documental The Good Fight:
The Abraham Lincoln Brigade in the Spanish Civil War (1984). Van voler saber
més d’aquells 40.000 voluntaris internacionals i van començar a fer una
recerca. Una fotografia d’un soldat xinès davant l’Hospital de Benicàssim va
ser la que els portaria a descobrir la desconeguda participació de
brigadistes xinesos en defensa de la Segona República Espanyola. Van plasmar
els resultats dels seus deu anys d’investigació en el llibre publicat en
xinès, (La crida d’Espanya: els voluntaris xinesos a la Guerra Civil
espanyola, 2001). Un llibre que ben aviat serà traduït al castellà i que
aconsegueix reconstruir la vida de 13 brigadistes xinesos dels més de 100
que es calcula que hi va haver.
Archivo:Archivo Histórico
Nacional Signatura:FC-CAUSA_GENERAL,1444,EXP.3 Fecha Formación:1940 - 1957 Signatura
Histórico:FC-CAUSA_GENERAL,1444,EXP.3
ÁREA DE CONTENIDO Y ESTRUCTURA
:
Expediente
correspondiente a la pieza primera de Marsá, partido judicial de
Falset. Ramo separado nº 18. Contiene: - Estado nº1:relación de personas residentes en este
término municipal, que durante la dominación roja fueron muertas
violentamente o desaparecieron y se cree fueron asesinadas. - Estado nº2: relación de cadáveres recogidos en este
término municipal, de personas no reconocidas como residentes en
él, que sufrieron muerte violenta durante la dominación roja.
- Estado nº3:relación de tormentos, torturas, incendios
de edificios, saqueos, destrucciones de iglesia y objetos de
culto, profanaciones y otros hechos delictivos que por sus
circunstancias, por la alarma o el terror que produjeron deban
considerarse como graves, con exclusión de los asesinatos, que
fueron cometidos en este término municipal durante la dominación
roja. - Oficios. - Diligencias. - Certificaciones.
- Declaraciones de testigos. - Informes del Ayuntamiento y de la Guardia Civil.
- Certificados de defunción.
per a veure les animacions i les panoràmiques necessites instal·lar
els plugins de FLASH, QUICKTIME, i JAVA ( optimizar la configuració de pantalla a 1024x768 )
....la
repressió Franquista a Marçà 
SALVADOR VILASECA::
.
CASA MONTAGUT
l'Any
1888, sota la direcció de l'arquitecte Senyor Dasca, es va construir el
magnífic edifici. Avui el poble de MARÇÁ gaudeix de posseir la gran i
magnífica casa de la vila digna d'elogi.
Pere
Joan Barceló neix l’any 1682 a l’actual poble de Capçanes, comarca del
Priorat. Fill de Francesc Barceló i Esperança Anguera. Emigraren al veí poble de
Marçà on heretaren una finca. Els seus pares eren
pagesos i a més aprofitaven la llenya del bosc per a fer carbó vegetal. De ben
jove anava a Falset i a Reus,amb el seu germà Francesc i un animal de càrrega.
El carbó que venien deien que era de alzina de carrasca. D’aquí li ve el nom de
Carrasquet o Carrasclet. 
.
Milton
Wolf
fue el último
comandante del Batallón Lincoln, que agrupaba a los brigadistas
norteamericanos en la guerra civil española. Hoy, com 88 años de edad, es un
mito viviente de aquel reclutamiento voluntario de miles de hombres
procedentes de infinidad de paises que lucharon reunidos en España para
defender la libertad y acabar con el fascismo. Este fin de semana, el
brigadista es el protagonista de excepción de los actos conmemorativos que
la entidad 'No Jubilem la Memòria' organiza en Marçà en recuerdo de
la despedida del contingente extranjero en otoño de 1938.
.......
